ON VIU EL SOL

Ahir, després de passejar-nos pel Mercat Central de Santiago, segons diuen el cinqué més bonic del món, varem volar cap al Nord fins a Calama, una ciutat feta de pols, miners i aventurers. Al petitíssim aeroport lloguem un cotxe i ens dirigim a San Pedro de Atacama, 1000 habitants, casetes baixes de fang que es confonen amb el paissatge i gent de pell fosca que camina sense presses. Pel camí, una extraordinaria carretera envoltada de formacions rocoses i la companyia omnipresent dels volcans. Alguns com el Laskar fumeja uns eterna fumarola blanca. Molt poc transit rodat, grans camions, immensos, carregats de salitre. La regió és famosa per la mineria, per les grans explitacions mineres i pel paissatge, clar. Actualment, la majoria viu del turisme que atret per la inhospita bellessa de l'entorn, l'escull com a destí. Ens parem a la Vall de la Lluna, que com el seu nom indica, és un paissatge lunar amb muntanyes i muntanyetes cobertes de sal. En arribar a San Pedro, trobar l' hostal en un embolic de carrerons polsegossos sense indicacions se'ns fa difícil. Amb l'ajut d'una venedora de verdures i un camioner, molts simpàtics, ens en sortim. El nostre habitatge, com tots, és supersenzill però  els hostalers, una parelleta jove que s'ha traslladat al Nord a fer-se un futur, són molt amables i ens fan sentir com a casa.